Només cal entrar al santuari ple de llum que és l'estudi de Karenina Fabrizzi perquè el brogit de Barcelona s'esvaeixi de cop. La pintora d'origen italià descriu aquest espai com la seva "cova" i com un "capoll" protector: aquí se sent completament en el seu element, com un peix a l'aigua. Les seves pintures delicades, selectives i profundament poètiques no criden; xiuxiuegen, i conviden qui les mira a un món íntim de simbolisme natural, pa d'or i introspecció fonda. A través d'una narrativa contínua de desarrelament, refugi i observació callada, Karenina s'ha forjat una identitat artística singular que tendeix ponts entre continents i entre ànimes.
El pati de jocs d'una infantesa nòmada
En Karenina, l'instint de refugiar-se en un món propi es va forjar fa molt de temps, als racons silenciosos de la seva infantesa. De petita no tenia ganes de sortir a jugar; preferia la companyia dels seus dibuixos, mirar el món i dibuixar-lo sense descans. Aquella devoció infantil era, de fet, un acte de supervivència. Com que es mudava constantment amb la mare entre Itàlia i l'Argentina, es veia desarrelada una vegada i una altra, lluitant per adaptar-se a llengües noves i per trobar el seu lloc en territoris desconeguts.
Enmig d'aquesta incertesa nòmada, dibuixar es va convertir en el seu santuari: un pati de jocs privat on podia escapar-se. Era el seu espai propi, on ella posava les regles i tot resultava fantàstic. Ser una forastera la va obligar a desenvolupar un sentit agut de l'observació, mirant i traduint les cultures que l'envoltaven. El que va començar com un mecanisme infantil per tirar endavant es va acabar transformant en el seu actiu artístic més gran: un "superpoder" d'observació silenciosa i profunda que encara avui li guia la mà.
L'evolució d'una ànima autodidacta
Tot i que el seu recorregut formal va començar amb estudis d'art a la seva Itàlia natal i més tard a la School of Visual Arts de Nova York, el nucli de la carrera de Karenina ha estat decididament autodidacta. Amb el temps, la seva obra ha evolucionat al mateix ritme que el seu creixement personal, deixant enrere altres disciplines com l'escultura —que va provar durant els estudis però amb la qual mai no va connectar— per dedicar-se completament a la tela.
La seva evolució creativa es veu especialment en la manera d'afrontar els encàrrecs. Encara que dissenya amb regularitat per a llibres de luxe, recepcions d'hotel i suites d'hostes, la satisfacció més fonda li arriba amb els projectes que la conviden als plecs íntims de la vida d'altres persones. Un d'aquests encàrrecs va consistir a pintar el retrat de dues nenes bessones que, tot i compartir genètica, tenien temperaments i comportaments completament diferents. Per a Karenina, captar aquestes dues ànimes individuals va ser un privilegi extraordinari i una finestra poc habitual a la vida dels altres.
Símbols subtils i el llenguatge de l'ànima
L'estil artístic de Karenina és lluny del corrent majoritari: és un llenguatge visual selectiu, poc freqüent i profundament subtil. Guiada per un sentit fondo de missió —explorar l'"ànima" i entendre "per què som aquí"—, fa servir la tela per desxifrar l'experiència humana. Aquesta indagació filosòfica es manifesta en motius delicats i naturals on animals, humans i elements botànics es difuminen els uns en els altres.
Entre tots ells, el cavall ocupa un lloc sagrat en la seva iconografia. Inspirada per l'art eqüestre iranià clàssic, pinta cavalls magnífics que representen llibertat, poder i força, però transmet aquestes qualitats amb un toc exquisit i suau, combinant colors tènues amb espurnes de pa d'or que atrapen la llum com el sol. Aquesta poesia visual es reflecteix també a les seves xarxes socials, on entrellaça versos i poemes en la seva presentació pública, de manera que el seu missatge es mantingui singular, coherent i profundament sentit.
La paradoxa de Barcelona
La relació de Karenina amb Barcelona és un estudi de contrastos. Va arribar a la ciutat fa anys completament per casualitat, fugint d'una etapa difícil a Londres i Berlín després d'una relació que va anar malament. Una coneguda li va oferir les claus d'un pis buit de Barcelona simplement perquè regués les plantes. En aquell moment, la ciutat era un refugi bohemi i assequible que li va donar llibertat econòmica per produir art, viure amb poc i consolidar la seva carrera professional.
Avui, però, hi persisteix una paradoxa evident. Encara que li encanta l'estil de vida còmode de la ciutat, el mar, el clima i el menjar, el mercat artístic local de Barcelona continua sent profundament conservador i tancat a les idees noves. A l'escena local, assenyala, un artista internacional sempre serà tractat com un forà perquè no és fàcil de catalogar. Per això, Karenina gairebé no ven res a l'Estat espanyol i les poques exposicions locals que ha fet han anat malament.
La seva carrera se sosté, en canvi, gràcies a un mercat internacional pròsper i molt agraït. Els seus col·leccionistes més fidels són als Estats Units —de Nova York a Nova Jersey, Texas i Milwaukee—, i també a Itàlia, Anglaterra, Suïssa i França. Viu sota el sol del Mediterrani, però el seu cor artístic batega a escala global.
La dualitat dels somnis
Aquesta tensió entre la quietud local i l'ambició global fa aflorar una dualitat encantadora en l'esperit de Karenina. D'una banda, la mou l'impuls ferotge d'una artista contemporània d'èxit, amb ganes d'exposar internacionalment, aconseguir encàrrecs de prestigi i ampliar el seu abast. De l'altra, confessa un somni més senzill i més silenciós: viure a Hawaii una vida completament lliure i despreocupada, amb xancletes cada dia vora l'oceà, nedant i sense fer absolutament res.
I tanmateix, malgrat aquest anhel d'escapada descalça, sap que no pot allunyar-se de la tela. Dedicar-se a qualsevol altra cosa per guanyar-se la vida li resultaria profundament depriment. L'art és casa seva, el seu pati de jocs i el seu idioma. Per molt seductores que siguin les costes de Hawaii, Karenina continua lligada a la seva cova, transformant la matèria primera de la solitud en pura poesia visual.
